qui som (2/3): el topo

ni soc periodista ni soc advocat, però continuo pensant que els indis cherokees tenien raó quan pensaven que la seva ànima s’escaparia quan els feien una foto. a més de mosquejar-se d’allò més quan l’intentaven retratar, diuen que sitting bull va alucinar quan va sentir la seva pròpia veu a una ràdio de galena. podriem dir que a nosaltres ens va passar el mateix, si fa no fa. i és que més enllà dels treballs que he fet amb els meus amics 1/3 i 3/3, el que més recordo són les hores al soterrani de l’edifici rambla, enllaunant les nostres veus.

no diré noms, però vaig començar a intentar fer ràdio a l’hospitalet (l’H pels entesos) i seguidament vaig continuar amb una temporada llarga de múltiples col·laboracions en un programa dirigit a l’àrea metropolitana, en el que vaig poder experimentar molt però, ves per on, no vaig parlar mai del temps. posteriorment vindria la feina a la planta 15 d’un edifici molt alt de bcn, i les xerrades de cap de setmana a una ràdio vora el mar (arenys?) divagant sobre la força emergent del futbol africà, que no ho sembla però s’està imposant arreu del món.

ara portem el PRIMPERAN. què el vols: en xarop, en pastilles o injectable?