fem saber a tots els fans de primperan, que sabem que sou molts arreu dels barris de tot el món, que avui l'1/3 i l'3/3 han visitat els estudis de ràdio gràcia
després de les exhaustives explicacions del tècnic ramon, podem assegurar que els greus, els aguts, les trucades i els botonets blaus i vermells ja no tenen cap secret per a nosaltres
retornem la connexió recordant que qualsevol temps passat va ser pitjor
ara cal que comencem a treballar seriosament. però sempre ens quedaran els poscats...
perqué ens en han sortit com churros! però penjem només una selecció: no em cohartis, donde va vicente, eudald quintero i la sal de la vida. em sembla que comencem a dominar la tècnica. a partir d’ara, doncs, prometem millorar la qualitat.
i bé, aquest és, potser, el nostre últim post amateur. en el proper esperem ja no ser un projecte, sinó una realitat.
però l’evolució no ha de ser només de continguts. l’eudald ha promés renovar la imatge del blog. agafeu-vos fort la panxa. heu d’aguantar una miqueta més... el primperan està a punt d’arribar!
tell us about primperan...
dos esperadíssims poscats: el gato es mío i la identidad.
recordeu que els podeu descarregar des del menú poscats que hi ha a la dreta.
quan les circumstàncies no són del tot favorables, si no tens un PRIMPERAN a mà, ni s'ha de perdre la paciència, ni s'ha de perdre el blau...
escolta ara el nostre primer poscat: la improvisació. i pel mateix preu, la postdata.
o desa i guarda’ls clicant el link del menú que hi ha a la dreta.
dadas las circunstancias, los años pasados (dos de ellos a la verita de los 3/3) y mi colaboración en este espacio, yo más que nada soy una turista accidental. tener, tener, tengo el título de enfermera y a falta de una asignatura, en un futuro tendré el de periodista, pero como dice el charlie, si nadie me exige una definición más acertada de mi misma no seré yo la que lo haga.
la radio me apasiona desde siempre. la primera vez que hice radio fue en el colegio, con diez añitos y ya entonces me gustó la experiencia. todavía me gusta. Este medio tiene algo original, algo más humano que no sé explicar. supongo que la voz tiene un calor que no tienen la imagen o la prensa. por eso estoy agradecida al trío PRIMPERAN, por contar conmigo y por la oportunidad que me dan de seguir metiéndome en esa segunda piel de turista accidental para compartirlo con todos aquellos que nos escuchen. aunque en realidad me necesitaran con urgencia... ¡¿proponerse dar primperanes a diestro y siniestro sin una enfermera?!
una presentación me encargan mis compañeros y un retrato con un 6 y un 4.
nací en una modesta clínica a escasos metros de la playa de badalona y la destilaría de anís del mono que vicente bosch fundó allá por el 1870. [ni soy enfermero ni soy abogado, pero] durante varios años me sumergí en la lectura de los clásicos y estudié el decálogo del periodista aguerrido. ahora escribo en los papeles “sobre lo que acontece en la rue” y el mundo de la cultura.
comencé a enlatar mi voz en radio montornés, cuando el amigo mena me invitó a pasar la tarde de los lunes hablando sobre las “paradojas” de la vida. ha llegado el momento de mitigar el dolor del día a día con primperan.
a mis compañeros de armas (1/3, 2/3 y 4/3) los conocí en el bar de la facultad y cuando quise darme cuenta nos habíamos hecho amigos.
ni soc periodista ni soc advocat, però continuo pensant que els indis cherokees tenien raó quan pensaven que la seva ànima s’escaparia quan els feien una foto. a més de mosquejar-se d’allò més quan l’intentaven retratar, diuen que sitting bull va alucinar quan va sentir la seva pròpia veu a una ràdio de galena. podriem dir que a nosaltres ens va passar el mateix, si fa no fa. i és que més enllà dels treballs que he fet amb els meus amics 1/3 i 3/3, el que més recordo són les hores al soterrani de l’edifici rambla, enllaunant les nostres veus.
no diré noms, però vaig començar a intentar fer ràdio a l’hospitalet (l’H pels entesos) i seguidament vaig continuar amb una temporada llarga de múltiples col·laboracions en un programa dirigit a l’àrea metropolitana, en el que vaig poder experimentar molt però, ves per on, no vaig parlar mai del temps. posteriorment vindria la feina a la planta 15 d’un edifici molt alt de bcn, i les xerrades de cap de setmana a una ràdio vora el mar (arenys?) divagant sobre la força emergent del futbol africà, que no ho sembla però s’està imposant arreu del món.
ara portem el PRIMPERAN. què el vols: en xarop, en pastilles o injectable?
ni soc periodista ni soc infermer. no sé molt bé què soc però sé que, tot i estant molt perdut, sovint trobar-me amb dos companys com el 2/3 i el 3/3, em fa sentir millor... amb ells vaig compartir dos anys meravellosos a l’edifici rambla de la pompeu fabra. amb ells he compartit treballs (gràcies montse quesada!) on vaig donar el màxim de mi mateix; com el perfil de la coixet o la investigació sobre els butaneros... ara és diferent. no sé qui soc però ningú ha dit que això sigui imprescindible, oi?
el meu debut a la ràdio el va propiciar el xavi burgos i va ser a la lista de espera de radio algarabía. no va durar gaire, allò, però des d’ençà, en un lloc o en un altre, sempre hem estat fent cosetes. a dostreceradio, un programa matinal completament anàrquic i desorganitzat. però allà vaig aprendre a fer les entrevistes que tant m’agrada fer (inoblidable, l’entrevista al toni corvillo amb el fermín)... i és clar, després de ser rebutjats de mala manera a sants3ràdio, cal dir que culpables, amb la patricia palomino a ràdio arenys, ha estat un èxit d’audiència durant sis mesos!
PRIMPERAN és un pas més. el més valent.
si bé la concepció de la cosa va passar fa uns mesos, després de moltes trucades, molts intents frustrats i moltes explicacions sobre el que encara no existia... ahir al matí va néixer el projecte PRIMPERAN.
ara toca endreçar una mica el caos: no somos nadie, certamen, nous formats, una hora a la setmana, flow, innovar, gent amb inquietuds, el sardanista simpàtic, finals de febrer, reportatge, expulsar fantasmes, los del fino, 60:3=20, enric adrià, examen oral, sicilia 410, l’entrevista del carlos, llámame luego que ahora no puedo, i am the walrus, conversa banal , arriba el periscopio, el gato es mío y me lo follo cuando quiero, mp3, exercici de llibertat, nick cave tenia raó, string quartet, fermín esto está muy sobado, l’estrovoscopi, la ràdio del segle XXI, talla el vòmit, granini naranja, rara avis, panadería cañoto, cita dos referents, no nos has presentado, urgències, hoy estás y mañana no estás, scanner fm, un soci de sevilla, ¡qué arte!, alumno: eudald, un cortado corto de café, com deia Sartre, món imaginari, a veces no vale la pena pensar tanto...
e-mail: primperan@gmail.com