Se muestran los artículos pertenecientes a Febrero de 2006.

ni soc periodista ni soc advocat, però continuo pensant que els indis cherokees tenien raó quan pensaven que la seva ànima s’escaparia quan els feien una foto. a més de mosquejar-se d’allò més quan l’intentaven retratar, diuen que sitting bull va alucinar quan va sentir la seva pròpia veu a una ràdio de galena. podriem dir que a nosaltres ens va passar el mateix, si fa no fa. i és que més enllà dels treballs que he fet amb els meus amics 1/3 i 3/3, el que més recordo són les hores al soterrani de l’edifici rambla, enllaunant les nostres veus.
no diré noms, però vaig començar a intentar fer ràdio a l’hospitalet (l’H pels entesos) i seguidament vaig continuar amb una temporada llarga de múltiples col·laboracions en un programa dirigit a l’àrea metropolitana, en el que vaig poder experimentar molt però, ves per on, no vaig parlar mai del temps. posteriorment vindria la feina a la planta 15 d’un edifici molt alt de bcn, i les xerrades de cap de setmana a una ràdio vora el mar (arenys?) divagant sobre la força emergent del futbol africà, que no ho sembla però s’està imposant arreu del món.
ara portem el PRIMPERAN. què el vols: en xarop, en pastilles o injectable?
una presentación me encargan mis compañeros y un retrato con un 6 y un 4.

dadas las circunstancias, los años pasados (dos de ellos a la verita de los 3/3) y mi colaboración en este espacio, yo más que nada soy una turista accidental. tener, tener, tengo el título de enfermera y a falta de una asignatura, en un futuro tendré el de periodista, pero como dice el charlie, si nadie me exige una definición más acertada de mi misma no seré yo la que lo haga.
la radio me apasiona desde siempre. la primera vez que hice radio fue en el colegio, con diez añitos y ya entonces me gustó la experiencia. todavía me gusta. Este medio tiene algo original, algo más humano que no sé explicar. supongo que la voz tiene un calor que no tienen la imagen o la prensa. por eso estoy agradecida al trío PRIMPERAN, por contar conmigo y por la oportunidad que me dan de seguir metiéndome en esa segunda piel de turista accidental para compartirlo con todos aquellos que nos escuchen. aunque en realidad me necesitaran con urgencia... ¡¿proponerse dar primperanes a diestro y siniestro sin una enfermera?!
escolta ara el nostre primer poscat: la improvisació. i pel mateix preu, la postdata.
o desa i guarda’ls clicant el link del menú que hi ha a la dreta.

quan les circumstàncies no són del tot favorables, si no tens un PRIMPERAN a mà, ni s'ha de perdre la paciència, ni s'ha de perdre el blau...
dos esperadíssims poscats: el gato es mío i la identidad.
recordeu que els podeu descarregar des del menú poscats que hi ha a la dreta.
Plantilla basada en http://blogtemplates.noipo.org/